Podria ser una bonica manera de començar...

Podem deixar de percebre... però, podem deixar d'ésser percebuts? Aquest dilema ja el va plantejar G. Berkeley presentant el dubte envers l'existència objectiva de la matèria de les nostres percepcions, és a dir, envers els objectes reals. L'idealisme subjectiu de Berkeley, que postula que tan sols hi ha presència subjectiva de l'objecte quan aquest és captat per una ment, queda rotulat amb la fórmula lapidaria esse est percipi: l'ésser és l'ésser percebut, doncs l'ésser només existeix si, i només si, és captat per la nostra percepció!
Samuel Beckett va transportar aquesta idea als fotogrames d'On film on a un misteriós personatge li resulta vana qualsevol temptativa de romandre en l'anonimat per, simplement, deixar d'existir. Aquell anonimat que garanteix el reducte vital per seguir existint...
La seqüència és una petita gran peça d'art del film mut de Beckett de l'any 1964 ("la millor pel·lícula irlandesa" segons Deleuze), amb un inquietant B. Keaton, remixada -i retatllada- amb un tema(ç) de Massive Attack.
Potser, mai no podrem deixar de ser percebuts pel veí que truca la porta per anunciar-nos que ell és, en realitat, nosaltres mateixos...
Podria ser una bonica manera de començar...

Declaració de principis

Aquest espai s'ha generat per a l'esbarjo filosòfic d'un jove professor de filosofia vingut amb un nou propòsit des de les altes muntanyes.
Els convencionals "bons" propòsits postvacança són fruit de l'encontre emocional entre les llargues i caluroses nits d'estiu i la nostra perturbada consciència que, com a militant intransigent, ens intenta convèncer, embetumant-nos amb miratges, que un futur pròxim qualitativament superlatiu és possible. És per això que un optimista suspir sol amanir la tornada a la rutina amb el valor afegit d'haver netejat i desoxidat els vells costums amb noves propostes que solen durar quatre dies de mitjana aritmètica: (man)tenir la forma freqüentant el gimnàs, aprendre aquell idioma desconegut o rependre'n un d'oblidat, treure's el carnet de conduir o dedicar-se més temps a un mateix i als seus són, sovint, falses promeses que tenyeixen de vanitat les energies generades pel sol, el mar -o la muntanya!-, la rumba, la lluna, el reggae, l'amor i la calor.
Renovat d'energia per aquest cúmul de factors que singularitzen aquesta època de l'any, he decidit obrir les vint-i-quatre hores -festius inclosos!- aquesta taverna filosòfica i claudicar del meu escepticisme pel que fa als propòsits estiuencs -així com dels nadalencs- fent realitat el meu propòsit en la virtualitat del ciberespai. Vist així, és força curiós...
Però, per què una Taverna filosòfica i no un Cafè filosòfic?
Certament, el Cafè (filosòfic) és un invent il·lustrat. Espai de recreació per acomodar lúdicament les idees dels pensadors del segle XVIII, els Cafès francesos esdevingueren els llocs públics on imperaven els bons costums i les llargues converses dels qui els concorrien.
La cafeïna, amb la nicotina que arrodonia l'exòtic ritual, obria no tan sols la conversa filosòfica sinó també la progresista ment dels qui ajudaren a aconseguir la dubtosa majoria d'edat intel·lectual de la moderna racionalitat. Tot i ser el lloc paradigmàtic de la moderna urbanitat, el Cafè no restà exempt de prejudicis i clixés socials.
La taverna també conserva la predisposició per a la reunió i per al diàleg però guanya en intimitat, anonimat i genuïnitat. La taverna unifica la mística foscor de les velles històries amb la lucidesa de les gents humils i la saviesa d'aquells a qui no importa no ser escoltats. A la taverna, a diferència del Cafè, no hi ha lloc per a l'erudició però quasi bé sempre hi ha bona companyia per a la lúdica conversa, la discussió i la (re)creació. En definitiva, el sorollós esvalot de la taverna ens permet escoltar sense inquietud l'enorme silenci de l'univers.