Podria ser una bonica manera de començar...

Podem deixar de percebre... però, podem deixar d'ésser percebuts? Aquest dilema ja el va plantejar G. Berkeley presentant el dubte envers l'existència objectiva de la matèria de les nostres percepcions, és a dir, envers els objectes reals. L'idealisme subjectiu de Berkeley, que postula que tan sols hi ha presència subjectiva de l'objecte quan aquest és captat per una ment, queda rotulat amb la fórmula lapidaria esse est percipi: l'ésser és l'ésser percebut, doncs l'ésser només existeix si, i només si, és captat per la nostra percepció!
Samuel Beckett va transportar aquesta idea als fotogrames d'On film on a un misteriós personatge li resulta vana qualsevol temptativa de romandre en l'anonimat per, simplement, deixar d'existir. Aquell anonimat que garanteix el reducte vital per seguir existint...
La seqüència és una petita gran peça d'art del film mut de Beckett de l'any 1964 ("la millor pel·lícula irlandesa" segons Deleuze), amb un inquietant B. Keaton, remixada -i retatllada- amb un tema(ç) de Massive Attack.
Potser, mai no podrem deixar de ser percebuts pel veí que truca la porta per anunciar-nos que ell és, en realitat, nosaltres mateixos...
Podria ser una bonica manera de començar...