Ahir a la tarda, mentre m'estava convencent de l'eficàcia d'aquell mètode que consisteix en jaure en posició horitzontal i intentar no fer res, instruït com a mitjà de rehabilitació per a l'atordiment causat per la Festa Major de la ciutat que m'ha vist néixer, vaig ser testimoni privilegiat d'un cas de despotisme periodístic.
En un programa de tarda, d'aquella cadena que es va subscriure al Manifiesto por la lengua común i per a la qual s'ha demanat als quatre vents un boicot televisiu, hi exercia d'opinòloga cridanera la Nieves Herrero que, essent filla periodística d'aquella escola que postula el "tot pel poble però sense el poble", en un moment del programa, va identificar l'activisme d'un col·lectiu de militants antitaurins amb la demència d'un sàdic ferit de ment.
L'acció puntual d'aquest col·lectiu va consistir en profanar la tomba d'una eminència taurina dels anys 70 i 80 tot abocant pots de pintura vermella, simulant la sang brollada dels braus als que hauria matat durant dues dècades, decapitant l'estatua del fèretre del difunt i deixant les parets del sepulcre amb les grafies negres pertinents per llegir-hi les paraules "¡toreros asesinos!"
L'opinòloga en qüestió va acusar l'acció dels activistes de sàdica, malalta i dement com si tals qualificatius no casessin amb aquell qui practica la mort del brau i la identifica amb un art, no només tradicional sinó ancestral encara que jo hi afegiria les connotacions negatives del mot primitiu...
Senyora Herrero, només l'envejo pel fet que li paguin per opinar. Em provoca calfreds la seva verborrea rancia i retrògada: el sàdic no és sinó aquell que disfruta amb la mort d'altri! Els militants que lluiten per a l'abolició de les curses de braus i que van actuar la matinada del passat dia 5 de setembre no van disfrutar amb la mort de ningú sinó que simplement varen aconseguir sortir als mitjans de comunicació acomplint així, amb èxit rotund, la seva acció puntual, això és, que la protesta arribés a tots els sectors de la societat.
La tendenciosa moralina de la tertúlia alarmava l'audiència pel fet que les protestes antitaurines són cada vegada més radicals. Qui és el radical? Permeteu-me un breu excurso.
L'adjectiu radical ha escampat nombrosos rius de tinta en el polititzat argot periodístic de successos de desobediència civil, normalment encapçalats per joves d'esquerra titllats de violents. Recordo, i ho faré sempre, que en una assemblea extraordinària de la UAB per la trobada d'alguns caps d'Estat culpapbles dels fets bèl·lics d'Irak, una dona d'aspecte feble i posat tímid, potser a causa d'expressar-se en castellà, va demanar el torn de paraula per venir a dir alguna cosa així: qui són els radicals, aquells que trenquen els vidres d'un aparador o aquells que, amb la força militar, provoquen guerres, morts civils i refugiats? Qui són els violents, aquells que cremen un contenidor o aquells que, amb la maquinària neoliberal construeixen el teló de fons del tercer i quart món amb ambrunes, fam i pobresa? Deixarem el tema del mal radical per un altre dia... doncs.
L'acció puntual d'aquest col·lectiu va consistir en profanar la tomba d'una eminència taurina dels anys 70 i 80 tot abocant pots de pintura vermella, simulant la sang brollada dels braus als que hauria matat durant dues dècades, decapitant l'estatua del fèretre del difunt i deixant les parets del sepulcre amb les grafies negres pertinents per llegir-hi les paraules "¡toreros asesinos!"
L'opinòloga en qüestió va acusar l'acció dels activistes de sàdica, malalta i dement com si tals qualificatius no casessin amb aquell qui practica la mort del brau i la identifica amb un art, no només tradicional sinó ancestral encara que jo hi afegiria les connotacions negatives del mot primitiu...
Senyora Herrero, només l'envejo pel fet que li paguin per opinar. Em provoca calfreds la seva verborrea rancia i retrògada: el sàdic no és sinó aquell que disfruta amb la mort d'altri! Els militants que lluiten per a l'abolició de les curses de braus i que van actuar la matinada del passat dia 5 de setembre no van disfrutar amb la mort de ningú sinó que simplement varen aconseguir sortir als mitjans de comunicació acomplint així, amb èxit rotund, la seva acció puntual, això és, que la protesta arribés a tots els sectors de la societat.
La tendenciosa moralina de la tertúlia alarmava l'audiència pel fet que les protestes antitaurines són cada vegada més radicals. Qui és el radical? Permeteu-me un breu excurso.
L'adjectiu radical ha escampat nombrosos rius de tinta en el polititzat argot periodístic de successos de desobediència civil, normalment encapçalats per joves d'esquerra titllats de violents. Recordo, i ho faré sempre, que en una assemblea extraordinària de la UAB per la trobada d'alguns caps d'Estat culpapbles dels fets bèl·lics d'Irak, una dona d'aspecte feble i posat tímid, potser a causa d'expressar-se en castellà, va demanar el torn de paraula per venir a dir alguna cosa així: qui són els radicals, aquells que trenquen els vidres d'un aparador o aquells que, amb la força militar, provoquen guerres, morts civils i refugiats? Qui són els violents, aquells que cremen un contenidor o aquells que, amb la maquinària neoliberal construeixen el teló de fons del tercer i quart món amb ambrunes, fam i pobresa? Deixarem el tema del mal radical per un altre dia... doncs.
La senyora Herrero i els seus sequaços de Tele 5 forgen allò que per Durkheim, un dels pares de la sociologia, edifica les anòmies de les modernes societats occidentals. Una anòmia és la diferència entre allò que prediquen les institucions socials com a valors essencials pel benestar d'una societat i la posada en pràctica real dels mateixos per les mateixes institucions, l'estat al capdavant.
Tele 5 ven compromís amb les seves pseudodemocràtiques i etiquetètiques dotze causes doncs mentre ofereix i ensenya, sobretot en la franja horaria que disposa de bona quota de pantalla de públic infantil, receptes antidemocràtiques en forma de debats absurds on el qui crida més és aquell que només té la raó, la cadena s'identifica amb causes solidàries que més aviat vesteixen l'aparador que representa el codi ètic estèril amb el que prediquen la solidaritat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada