Quan és diada i tot fa regust a diada, més val fer que sí amb el cap i escriure sobre una altra cosa igual de cítrica però encara més àcida. A més a més, amb la festivitat d'enguany, alimentada de la indignació causada per la infame situació que el poble català ha de suportar per part dels veïns del costat, fa que tot plegat agafi un cert regust agre.
Ara bé, per superar l'enutjament, la frustració i la resignació res millor que una mica més de cinisme -si hi cap!- com a ingredient essencial per augmentar la graduació i per contrarrestar els efectes negatius d'aquest còctel de problemes tan nociu per a tots. Per això la meva proposta purificadora, no només perquè riure és millor que plorar sinó perquè el cinisme és necessari i és dia de portes obertes a tots els museus, passa per celebrar la diada a prop de l'exposició que l'MNAC ofereix fins el dia 21 de setembre.
A la sala d'exposicions temporals del Museu Nacional d'Art de Catalunya s'hi dispensa la satírica proposta, arribada de la Tate Modern de Londres, de tres artistes dadaístes, cabdals per entendre les avantguardes i gairebé tot l'art del segle passat.
No em titlleu pas de gastar poca catalanitat per esvargir-me amb altres afers que no siguin fer ofrenes a Rafael Casanovas, doncs per actes institucionals que treballin els qui ja ho fan, que això no ho fan pas tant malament. Però tampoc em titlleu d'intel·lectual pel fet de proposar una alternativa artística per aquest pont de l'11 de setembre ja que m'he passat tots aquests dies sense escriure fent punt de creu i escoltant la televisió.
Fa un parell de setmanes vaig deixar-me caure per a l'exposició i no només vaig gaudir de les obres que han mitificat els Duchamp, els Man Ray i els Picabia: la font (o l'orinari) o la Gioconda bigotuda, sinó que realment tota l'exposició permet entendre l'obertura d'un nou llenguatge que servirà d'impremta conceptual els, sense anar més lluny, Dalí i els altres subrealistes del segle XX.
Us deixo un petit tast visual i sonor, del què no podreu escoltar però sí sentir i apreciar en aquesta exposició, en forma de curtmetratge per tal que aquest us desperti la curiositat i us empenyi fins a l'MNAC fent fèrtil la meva bona, bonica i barata recomanació.
Ara bé, per superar l'enutjament, la frustració i la resignació res millor que una mica més de cinisme -si hi cap!- com a ingredient essencial per augmentar la graduació i per contrarrestar els efectes negatius d'aquest còctel de problemes tan nociu per a tots. Per això la meva proposta purificadora, no només perquè riure és millor que plorar sinó perquè el cinisme és necessari i és dia de portes obertes a tots els museus, passa per celebrar la diada a prop de l'exposició que l'MNAC ofereix fins el dia 21 de setembre.
A la sala d'exposicions temporals del Museu Nacional d'Art de Catalunya s'hi dispensa la satírica proposta, arribada de la Tate Modern de Londres, de tres artistes dadaístes, cabdals per entendre les avantguardes i gairebé tot l'art del segle passat.
No em titlleu pas de gastar poca catalanitat per esvargir-me amb altres afers que no siguin fer ofrenes a Rafael Casanovas, doncs per actes institucionals que treballin els qui ja ho fan, que això no ho fan pas tant malament. Però tampoc em titlleu d'intel·lectual pel fet de proposar una alternativa artística per aquest pont de l'11 de setembre ja que m'he passat tots aquests dies sense escriure fent punt de creu i escoltant la televisió.
Fa un parell de setmanes vaig deixar-me caure per a l'exposició i no només vaig gaudir de les obres que han mitificat els Duchamp, els Man Ray i els Picabia: la font (o l'orinari) o la Gioconda bigotuda, sinó que realment tota l'exposició permet entendre l'obertura d'un nou llenguatge que servirà d'impremta conceptual els, sense anar més lluny, Dalí i els altres subrealistes del segle XX.
Us deixo un petit tast visual i sonor, del què no podreu escoltar però sí sentir i apreciar en aquesta exposició, en forma de curtmetratge per tal que aquest us desperti la curiositat i us empenyi fins a l'MNAC fent fèrtil la meva bona, bonica i barata recomanació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada