De Woody Allen s'ha dit de tot. Se l'ha deixat passar, a correcuita, per la porta petita de la història de la filosofia per ser un dels pocs filòsofs de la rialla intel•ligent, -penseu que els filòsofs no li han dedicat gaires meditacions a l'humor, segurament, per tractar-se d'una categoria poc sèria!- fins a desmuntar-lo amb el seu propi beuratge: és un ésser psicològicament castigat, amb una infinitud de complexes, narcisista i repetitiu. Però, encara que les emocions que us despertin les seves pel•lícules derivin de la fòbia -que no seria el meu cas- no em podeu negar que la seqüència que podeu visionar és genial per l'enorme dilema filosòfic que planteja la tensa discussió familiar. No hi resta exempt de comentari, el mirall biogràfic de Woody Allen reflexat en el seu material fílmic, doncs queda plasmat -també aquí- el record de l'oblit del seu passat jueu.
L'antagonista de Delictes i faltes es veu obligat a contractar un assassí assalariat per liquidar a la seva amant després que la relació hagi tocat fons fruit de la contínua pressió psicològica i possessiva que ella exercia a tot hora. L’antiheroi prefereix solucionar el problema pel camí ràpid però problemàtic, sobretot per aturar-se en el lloc de pas, de l'etern passeig interior, acompanyat de la fidel presència de l'ombra de la consciència moral.
Precisament, el sufocant fogot vital que provoca el pes de la culpa fa delirar l'antagonista, en un exercici d'exorcitzada i visceral reminiscència, fins al retrobament interior amb els de la seva mateixa sang, en el marc d’una introspecció existencial que donarà peu a una discussió filosòfica de profundes consideracions. És en aquest moment quan, en tots i cadascun dels fotogrames de la seqüència, s’obre tota la càrrega filosòfica.
Hi ha un ordre moral del món? Si és així -l'ortodox rabí no creu que pugui ésser d'una altra manera- l'acte èticament reprovable ho és perquè Déu ho ha dictaminat, en última instància, d'aquesta manera. O potser, som superhomes i, per tant, podem ofegar el pes de la culpa i apagar el remor de la consciència?
El totalitarisme ètic, propugnat per la religió judeocristiana, assumeix que una cosa és dolenta o bona perquè, senzillament, Déu ha dit que així sia. Tan si apel•lem a l'autoritat divina com a les Sagrades Escriptures, la qüestió s'emmarca, per no caure en fal•làcies lògiques, dins del sentit que només pot otorgar la creença, és a dir, la fe.
Des del punt de vista de la germana "nihilista" del rabí, els valors judeocristians han esdevingut obsolets i ja no permeten explicar l’estructura del món, doncs els seus fonaments han estat enderrocats amb els valors d'una nova moral emergent. Moral, aquesta última, encarnada en la figura del superhome que se situa més enllà del bé i del mal, doncs aquest viu la vida afirmant-la i no negant-la com ho fa, això últim, aquell qui fonamenta la seva moral des de la genealogia de la religió judeocristiana. L'home, -i no Déu- des d'aquesta última perspectiva, torna a ser la mesura de totes les coses i és ell qui s'encarrega d'estructurar una ètica com a eina per arreglar els errors que ell mateix, precisament per la seva condició no divina, genera.
El nou ésser d’excepcional naturalesa, tot i haver anunciat la definitiva mort de Deú, sembla rememorar els records de la seva descreguda educació religiosa: si no hi ha càstig extern, podem seguir vivint amb la culpa interna? Es tracta d'intentar seguir vivint, racionalitzant la irracionalitat. Es tracta de convertir l'irracional en racional, és a dir, d'explicar racionalment els actes immorals que configuren el nostre expedient ètic, en el qual tots i totes hi guardem algun fet tràgic en forma de sanció moral.
Certament, aquest llenguatge, que serveix per explicar els errors fruits de la nostra condició i que també ens serveix per parlar i entendre'ns amb nosaltres mateixos i amb els altres, l’hem dotat de significat mitjançant el mot ètica. De fet, el lloc més lluny i més elevat on ens ha portat el sentit d’aquest llenguatge ètic és la Declaració Universal dels Drets Humans. Tot i que -tot s’ha de dir- en forma d’imperatiu ètic abstracte sembla ser que l’assumpció de la Declaració encara no ens dóna la calor que proporciona allò concret.
L'antagonista de Delictes i faltes es veu obligat a contractar un assassí assalariat per liquidar a la seva amant després que la relació hagi tocat fons fruit de la contínua pressió psicològica i possessiva que ella exercia a tot hora. L’antiheroi prefereix solucionar el problema pel camí ràpid però problemàtic, sobretot per aturar-se en el lloc de pas, de l'etern passeig interior, acompanyat de la fidel presència de l'ombra de la consciència moral.
Precisament, el sufocant fogot vital que provoca el pes de la culpa fa delirar l'antagonista, en un exercici d'exorcitzada i visceral reminiscència, fins al retrobament interior amb els de la seva mateixa sang, en el marc d’una introspecció existencial que donarà peu a una discussió filosòfica de profundes consideracions. És en aquest moment quan, en tots i cadascun dels fotogrames de la seqüència, s’obre tota la càrrega filosòfica.
Hi ha un ordre moral del món? Si és així -l'ortodox rabí no creu que pugui ésser d'una altra manera- l'acte èticament reprovable ho és perquè Déu ho ha dictaminat, en última instància, d'aquesta manera. O potser, som superhomes i, per tant, podem ofegar el pes de la culpa i apagar el remor de la consciència?
El totalitarisme ètic, propugnat per la religió judeocristiana, assumeix que una cosa és dolenta o bona perquè, senzillament, Déu ha dit que així sia. Tan si apel•lem a l'autoritat divina com a les Sagrades Escriptures, la qüestió s'emmarca, per no caure en fal•làcies lògiques, dins del sentit que només pot otorgar la creença, és a dir, la fe.
Des del punt de vista de la germana "nihilista" del rabí, els valors judeocristians han esdevingut obsolets i ja no permeten explicar l’estructura del món, doncs els seus fonaments han estat enderrocats amb els valors d'una nova moral emergent. Moral, aquesta última, encarnada en la figura del superhome que se situa més enllà del bé i del mal, doncs aquest viu la vida afirmant-la i no negant-la com ho fa, això últim, aquell qui fonamenta la seva moral des de la genealogia de la religió judeocristiana. L'home, -i no Déu- des d'aquesta última perspectiva, torna a ser la mesura de totes les coses i és ell qui s'encarrega d'estructurar una ètica com a eina per arreglar els errors que ell mateix, precisament per la seva condició no divina, genera.
El nou ésser d’excepcional naturalesa, tot i haver anunciat la definitiva mort de Deú, sembla rememorar els records de la seva descreguda educació religiosa: si no hi ha càstig extern, podem seguir vivint amb la culpa interna? Es tracta d'intentar seguir vivint, racionalitzant la irracionalitat. Es tracta de convertir l'irracional en racional, és a dir, d'explicar racionalment els actes immorals que configuren el nostre expedient ètic, en el qual tots i totes hi guardem algun fet tràgic en forma de sanció moral.
Certament, aquest llenguatge, que serveix per explicar els errors fruits de la nostra condició i que també ens serveix per parlar i entendre'ns amb nosaltres mateixos i amb els altres, l’hem dotat de significat mitjançant el mot ètica. De fet, el lloc més lluny i més elevat on ens ha portat el sentit d’aquest llenguatge ètic és la Declaració Universal dels Drets Humans. Tot i que -tot s’ha de dir- en forma d’imperatiu ètic abstracte sembla ser que l’assumpció de la Declaració encara no ens dóna la calor que proporciona allò concret.
1 comentari:
Un suggeriment: clickeu a sobre el video una altra vegada per anar directament al YOUTUBE i clickar "ver con alta calidad". Tot millorarà...
Publica un comentari a l'entrada