Ja fa un parell de setmanes es va encetar un debat sobre la profunda soledat que acompanya els nostres infants i adolescents durant les llargues tardes després de l’horari escolar.
A La Vanguardia, en un article farcit d’estadístiques, s’hi plasmaven les dades obtingudes a través de l’Encuesta de infancia en España 2008, i així s’analitzaven les pautes de conducta que els infants de diverses franges d’edat adquireixen al tornar de l’escola amb o sense companyia d’algun adult. Les dades, que convertien l’article en un informe edulcorat de percentatges, alertaven de la preocupant incompatibilitat entre els horaris laborals de les famílies espanyoles i el temps de lleure dels infants en horari extraescolar.
Per no aclaparar aquest escrit amb dades, només aportaré un parell de xifres significatives per entendre l’essència del problema i per obrir la discussió al voltant de la qüestió: un 17% dels nens i nenes entre la infància i l’adolescència -entre 6 i 14 anys- passen les tardes sols a casa després de l’escola o de l’institut.
Dels infants entre 6 i 11 anys enquestats -agafeu-vos!- un 40% posseeix una televisió a la seva habitació. No és d’estrenyar, doncs, que el 57% dels preadolescents afirmin estar més de dues hores davant de l’ociosa pantalla.
L’article em va fer repensar i rellegir un d’aquells llibres que per ser gens feixuc, prim i clar, proposo a tots els taverners la seva ràpida i interessant lectura. El llibre porta el significatiu títol de La televisión es mala maestra.
Des de K. Popper a K. Wojtyla, en l’esmentat llibret es repassa críticament el poder de distracció i de dissociació que produeix aquesta “lladre del temps” i “criada infidel”.
La mainadera electrònica, com tots sabem, no només ens roba el temps sinó que també ofereix continguts violents. I aquest és l’apunt que vull deixar sobre la taula: l’anomenada moderna violència hipertecnològica que, insensibilitza l’audiència amb les contínues escenes de lluites en els dibuixos animats destinats al públic infantil, hauria de ser un dels apunts més importants del debat en qüestió.
El que em va cridar poderosament l’atenció va ser l’últim capítol del llibre. Uns dibuixos d’animació, aparentment simpàtics i inofensius, que tots coneixem i amb els quals hem crescut, i que han ajudat a augmentar la distància entre els referents del clàssic tema del bé i el mal en el nostre imaginari col·lectiu, estaven situats entre els més violents. El llibre titlla a Tom & Jerry de ser uns dibuixos “molt violents” on es distingeixen 88 actes de violència per hora.
Us deixo un petit tast d’aquests dibuixos amb la finalitat que, entre tots i totes repensem el debat de la incompatibilitat horària entre pares i fills incloent-hi la omnipresent figura de la inesgotable mainadera electrònica que, lluny de proferir un clima desèrtic i solitari, custodia l’infant perquè ella segueixi sent la nineta dels seus ulls.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada