Declaració de principis

Aquest espai s'ha generat per a l'esbarjo filosòfic d'un jove professor de filosofia vingut amb un nou propòsit des de les altes muntanyes.
Els convencionals "bons" propòsits postvacança són fruit de l'encontre emocional entre les llargues i caluroses nits d'estiu i la nostra perturbada consciència que, com a militant intransigent, ens intenta convèncer, embetumant-nos amb miratges, que un futur pròxim qualitativament superlatiu és possible. És per això que un optimista suspir sol amanir la tornada a la rutina amb el valor afegit d'haver netejat i desoxidat els vells costums amb noves propostes que solen durar quatre dies de mitjana aritmètica: (man)tenir la forma freqüentant el gimnàs, aprendre aquell idioma desconegut o rependre'n un d'oblidat, treure's el carnet de conduir o dedicar-se més temps a un mateix i als seus són, sovint, falses promeses que tenyeixen de vanitat les energies generades pel sol, el mar -o la muntanya!-, la rumba, la lluna, el reggae, l'amor i la calor.
Renovat d'energia per aquest cúmul de factors que singularitzen aquesta època de l'any, he decidit obrir les vint-i-quatre hores -festius inclosos!- aquesta taverna filosòfica i claudicar del meu escepticisme pel que fa als propòsits estiuencs -així com dels nadalencs- fent realitat el meu propòsit en la virtualitat del ciberespai. Vist així, és força curiós...
Però, per què una Taverna filosòfica i no un Cafè filosòfic?
Certament, el Cafè (filosòfic) és un invent il·lustrat. Espai de recreació per acomodar lúdicament les idees dels pensadors del segle XVIII, els Cafès francesos esdevingueren els llocs públics on imperaven els bons costums i les llargues converses dels qui els concorrien.
La cafeïna, amb la nicotina que arrodonia l'exòtic ritual, obria no tan sols la conversa filosòfica sinó també la progresista ment dels qui ajudaren a aconseguir la dubtosa majoria d'edat intel·lectual de la moderna racionalitat. Tot i ser el lloc paradigmàtic de la moderna urbanitat, el Cafè no restà exempt de prejudicis i clixés socials.
La taverna també conserva la predisposició per a la reunió i per al diàleg però guanya en intimitat, anonimat i genuïnitat. La taverna unifica la mística foscor de les velles històries amb la lucidesa de les gents humils i la saviesa d'aquells a qui no importa no ser escoltats. A la taverna, a diferència del Cafè, no hi ha lloc per a l'erudició però quasi bé sempre hi ha bona companyia per a la lúdica conversa, la discussió i la (re)creació. En definitiva, el sorollós esvalot de la taverna ens permet escoltar sense inquietud l'enorme silenci de l'univers.