La història de les coses (en tres actes)

Reconec que és complicat dedicar temps a distraccions alienes a la nostra rutina diària, i més difícil encara és, quan aquestes qüestions no són d’utilitat pragmàtica envers la nostra subsistència quotidiana i fan referència a l’estructura endèmica del nostre sistema de producció i consum. Tots i totes coneixem la dinàmica capitalista insertada en el prisma neoliberal però ens tapem les orelles per intentar no escoltar-la una altra vegada, segurament per no ser còmplices conscients del desastre.

Aquests tres vídeos, que deixo a sobre la barra de la Taverna, reprodueixen la “història de les coses”, la trajectòria dels objectes, aquells artefactes que no sabem molt bé si som nosaltres els qui els posseïm o bé són ells els qui ens posseeixen a nosaltres, des de la seva producció, distribució i consum. Doncs, no us heu preguntat mai quin és l’origen, la dinàmica i l'economia dels materials que componen els objectes amb els que interactuem a cada instant?

Davant d'un mercat globalitzat, en un moment en què dubtem de la seva pròpia lògica regulativa, immersos en la crisi econòmica financera, pot ser útil conscienciar-nos de la constatació empírica que impera un model real de producció global que, instaurat pel neoliberalisme més anàrquic, aguditza la problemàtica de la situació.

No utilitzaré la sofística fal·laç per argumentar a favor de la culpable contribució a alimentar la lògica d’aquest absurd sistema de producció i consum, si no aconseguiu visionar les imatges. Molt lleig! Tampoc no voldria augmentar la psicosi col·lectiva amb propaganda decadent. Simplement, faig una crida perquè digeriu, en tan sols vint minuts, l’actual (il·)lògica (ir)racional del nostre sistema de producció i consum. Dues advertències:

Per tots els qui els subtítols us causen alguna nàusea, clickeu directament al títol de l'article.

Per aquells a qui és el sistema el que us provoca nàusees, visioneu la crisi de l’actual sistema de producció i consum, en tres actes i una petita esperança.

Aforismes terapèutics

Suposo que qui anuncia una recepta terapèutica és perquè pensa que algú altre la pot necessitar. Curiosament, l'altre dia vaig guaitar un cartell, a la paret d'una universitat propera, en el qual es subratllava la propietat curativa dels aforismes.
Vet aquí quina idea més romàntica: el filòsof, en un món malalt i malaltís com el nostre, pot aportar el tractament -no sé si a base d'una teràpia de xoc- per pal·liar el sofriment que ens atordeix diàriament.
Els aforismes contenen aquella veritat, composta de brevetat, complexitat i genialitat, que viu oculta darrere de cada norma de la proposoció.
Els filòsofs han deixat nombrosos aforismes al llarg de la història, potser perquè en ells s'hi amaga una relativa facilitat per atacar la idea de forma concisa i directa. Nietzsche és qui més ha pensat a través dels aforismes; i de les metàfores...
No sé si el nostre món està malalt -m'agradaria pensar que no..., però em permeto el fet de recomanar una d'aquelles lectures d'aforismes, que sense cap dubte faria salivar al nihilista més convencut i al mateix temps rehabilitar-lo del seu descrèdit moral més sincer, tot plegat com a fàrmac vital per sobreviure.
Les Històries del senyor X -un filòsof català molt important l'ha retolat com el millor llibre editat en català de l'any- és l'encomiable rastre que deixen les petjades d'un personatge molt especial, explicades aforísticament per un narrador de luxe. El curiós camí que traça aquest ésser singular ja se'ns alerta en el pròleg: "Més aviat el trajecte vital que dibuixen les històries del senyor X., al llarg d'un quart de segle, mostra el pas progressiu d'una melancolia, amb trets alegres, a una alegria, amb trets melancòlics".
Visca la melancolia, l'alegria i el pensament fragmentari sobretot si, en realitat, és aire fresc que cura.

La mainadera electrònica

Ja fa un parell de setmanes es va encetar un debat sobre la profunda soledat que acompanya els nostres infants i adolescents durant les llargues tardes després de l’horari escolar.

A La Vanguardia, en un article farcit d’estadístiques, s’hi plasmaven les dades obtingudes a través de l’Encuesta de infancia en España 2008, i així s’analitzaven les pautes de conducta que els infants de diverses franges d’edat adquireixen al tornar de l’escola amb o sense companyia d’algun adult. Les dades, que convertien l’article en un informe edulcorat de percentatges, alertaven de la preocupant incompatibilitat entre els horaris laborals de les famílies espanyoles i el temps de lleure dels infants en horari extraescolar.

Per no aclaparar aquest escrit amb dades, només aportaré un parell de xifres significatives per entendre l’essència del problema i per obrir la discussió al voltant de la qüestió: un 17% dels nens i nenes entre la infància i l’adolescència -entre 6 i 14 anys- passen les tardes sols a casa després de l’escola o de l’institut.

Dels infants entre 6 i 11 anys enquestats -agafeu-vos!- un 40% posseeix una televisió a la seva habitació. No és d’estrenyar, doncs, que el 57% dels preadolescents afirmin estar més de dues hores davant de l’ociosa pantalla.

L’article em va fer repensar i rellegir un d’aquells llibres que per ser gens feixuc, prim i clar, proposo a tots els taverners la seva ràpida i interessant lectura. El llibre porta el significatiu títol de La televisión es mala maestra.

Des de K. Popper a K. Wojtyla, en l’esmentat llibret es repassa críticament el poder de distracció i de dissociació que produeix aquesta “lladre del temps” i “criada infidel”.

La mainadera electrònica, com tots sabem, no només ens roba el temps sinó que també ofereix continguts violents. I aquest és l’apunt que vull deixar sobre la taula: l’anomenada moderna violència hipertecnològica que, insensibilitza l’audiència amb les contínues escenes de lluites en els dibuixos animats destinats al públic infantil, hauria de ser un dels apunts més importants del debat en qüestió.

El que em va cridar poderosament l’atenció va ser l’últim capítol del llibre. Uns dibuixos d’animació, aparentment simpàtics i inofensius, que tots coneixem i amb els quals hem crescut, i que han ajudat a augmentar la distància entre els referents del clàssic tema del bé i el mal en el nostre imaginari col·lectiu, estaven situats entre els més violents. El llibre titlla a Tom & Jerry de ser uns dibuixos “molt violents” on es distingeixen 88 actes de violència per hora.

Us deixo un petit tast d’aquests dibuixos amb la finalitat que, entre tots i totes repensem el debat de la incompatibilitat horària entre pares i fills incloent-hi la omnipresent figura de la inesgotable mainadera electrònica que, lluny de proferir un clima desèrtic i solitari, custodia l’infant perquè ella segueixi sent la nineta dels seus ulls.