Qui som?

De Woody Allen s'ha dit de tot. Se l'ha deixat passar, a correcuita, per la porta petita de la història de la filosofia per ser un dels pocs filòsofs de la rialla intel•ligent, -penseu que els filòsofs no li han dedicat gaires meditacions a l'humor, segurament, per tractar-se d'una categoria poc sèria!- fins a desmuntar-lo amb el seu propi beuratge: és un ésser psicològicament castigat, amb una infinitud de complexes, narcisista i repetitiu. Però, encara que les emocions que us despertin les seves pel•lícules derivin de la fòbia -que no seria el meu cas- no em podeu negar que la seqüència que podeu visionar és genial per l'enorme dilema filosòfic que planteja la tensa discussió familiar. No hi resta exempt de comentari, el mirall biogràfic de Woody Allen reflexat en el seu material fílmic, doncs queda plasmat -també aquí- el record de l'oblit del seu passat jueu.
L'antagonista de Delictes i faltes es veu obligat a contractar un assassí assalariat per liquidar a la seva amant després que la relació hagi tocat fons fruit de la contínua pressió psicològica i possessiva que ella exercia a tot hora. L’antiheroi prefereix solucionar el problema pel camí ràpid però problemàtic, sobretot per aturar-se en el lloc de pas, de l'etern passeig interior, acompanyat de la fidel presència de l'ombra de la consciència moral.
Precisament, el sufocant fogot vital que provoca el pes de la culpa fa delirar l'antagonista, en un exercici d'exorcitzada i visceral reminiscència, fins al retrobament interior amb els de la seva mateixa sang, en el marc d’una introspecció existencial que donarà peu a una discussió filosòfica de profundes consideracions. És en aquest moment quan, en tots i cadascun dels fotogrames de la seqüència, s’obre tota la càrrega filosòfica.
Hi ha un ordre moral del món? Si és així -l'ortodox rabí no creu que pugui ésser d'una altra manera- l'acte èticament reprovable ho és perquè Déu ho ha dictaminat, en última instància, d'aquesta manera. O potser, som superhomes i, per tant, podem ofegar el pes de la culpa i apagar el remor de la consciència?
El totalitarisme ètic, propugnat per la religió judeocristiana, assumeix que una cosa és dolenta o bona perquè, senzillament, Déu ha dit que així sia. Tan si apel•lem a l'autoritat divina com a les Sagrades Escriptures, la qüestió s'emmarca, per no caure en fal•làcies lògiques, dins del sentit que només pot otorgar la creença, és a dir, la fe.
Des del punt de vista de la germana "nihilista" del rabí, els valors judeocristians han esdevingut obsolets i ja no permeten explicar l’estructura del món, doncs els seus fonaments han estat enderrocats amb els valors d'una nova moral emergent. Moral, aquesta última, encarnada en la figura del superhome que se situa més enllà del bé i del mal, doncs aquest viu la vida afirmant-la i no negant-la com ho fa, això últim, aquell qui fonamenta la seva moral des de la genealogia de la religió judeocristiana. L'home, -i no Déu- des d'aquesta última perspectiva, torna a ser la mesura de totes les coses i és ell qui s'encarrega d'estructurar una ètica com a eina per arreglar els errors que ell mateix, precisament per la seva condició no divina, genera.



El nou ésser d’excepcional naturalesa, tot i haver anunciat la definitiva mort de Deú, sembla rememorar els records de la seva descreguda educació religiosa: si no hi ha càstig extern, podem seguir vivint amb la culpa interna? Es tracta d'intentar seguir vivint, racionalitzant la irracionalitat. Es tracta de convertir l'irracional en racional, és a dir, d'explicar racionalment els actes immorals que configuren el nostre expedient ètic, en el qual tots i totes hi guardem algun fet tràgic en forma de sanció moral.
Certament, aquest llenguatge, que serveix per explicar els errors fruits de la nostra condició i que també ens serveix per parlar i entendre'ns amb nosaltres mateixos i amb els altres, l’hem dotat de significat mitjançant el mot ètica. De fet, el lloc més lluny i més elevat on ens ha portat el sentit d’aquest llenguatge ètic és la Declaració Universal dels Drets Humans. Tot i que -tot s’ha de dir- en forma d’imperatiu ètic abstracte sembla ser que l’assumpció de la Declaració encara no ens dóna la calor que proporciona allò concret.

Una diada ben cínica!

Quan és diada i tot fa regust a diada, més val fer que sí amb el cap i escriure sobre una altra cosa igual de cítrica però encara més àcida. A més a més, amb la festivitat d'enguany, alimentada de la indignació causada per la infame situació que el poble català ha de suportar per part dels veïns del costat, fa que tot plegat agafi un cert regust agre.
Ara bé, per superar l'enutjament, la frustració i la resignació res millor que una mica més de cinisme -si hi cap!- com a ingredient essencial per augmentar la graduació i per contrarrestar els efectes negatius d'aquest còctel de problemes tan nociu per a tots. Per això la meva proposta purificadora, no només perquè riure és millor que plorar sinó perquè el cinisme és necessari i és dia de portes obertes a tots els museus, passa per celebrar la diada a prop de l'exposició que l'MNAC ofereix fins el dia 21 de setembre.
A la sala d'exposicions temporals del Museu Nacional d'Art de Catalunya s'hi dispensa la satírica proposta, arribada de la Tate Modern de Londres, de tres artistes dadaístes, cabdals per entendre les avantguardes i gairebé tot l'art del segle passat.
No em titlleu pas de gastar poca catalanitat per esvargir-me amb altres afers que no siguin fer ofrenes a Rafael Casanovas, doncs per actes institucionals que treballin els qui ja ho fan, que això no ho fan pas tant malament. Però tampoc em titlleu d'intel·lectual pel fet de proposar una alternativa artística per aquest pont de l'11 de setembre ja que m'he passat tots aquests dies sense escriure fent punt de creu i escoltant la televisió.
Fa un parell de setmanes vaig deixar-me caure per a l'exposició i no només vaig gaudir de les obres que han mitificat els Duchamp, els Man Ray i els Picabia: la font (o l'orinari) o la Gioconda bigotuda, sinó que realment tota l'exposició permet entendre l'obertura d'un nou llenguatge que servirà d'impremta conceptual els, sense anar més lluny, Dalí i els altres subrealistes del segle XX.
Us deixo un petit tast visual i sonor, del què no podreu escoltar però sí sentir i apreciar en aquesta exposició, en forma de curtmetratge per tal que aquest us desperti la curiositat i us empenyi fins a l'MNAC fent fèrtil la meva bona, bonica i barata recomanació.

Despotisme periodístic

Ahir a la tarda, mentre m'estava convencent de l'eficàcia d'aquell mètode que consisteix en jaure en posició horitzontal i intentar no fer res, instruït com a mitjà de rehabilitació per a l'atordiment causat per la Festa Major de la ciutat que m'ha vist néixer, vaig ser testimoni privilegiat d'un cas de despotisme periodístic.

En un programa de tarda, d'aquella cadena que es va subscriure al Manifiesto por la lengua común i per a la qual s'ha demanat als quatre vents un boicot televisiu, hi exercia d'opinòloga cridanera la Nieves Herrero que, essent filla periodística d'aquella escola que postula el "tot pel poble però sense el poble", en un moment del programa, va identificar l'activisme d'un col·lectiu de militants antitaurins amb la demència d'un sàdic ferit de ment.
L'acció puntual d'aquest col·lectiu va consistir en profanar la tomba d'una eminència taurina dels anys 70 i 80 tot abocant pots de pintura vermella, simulant la sang brollada dels braus als que hauria matat durant dues dècades, decapitant l'estatua del fèretre del difunt i deixant les parets del sepulcre amb les grafies negres pertinents per llegir-hi les paraules "¡toreros asesinos!"
L'opinòloga en qüestió va acusar l'acció dels activistes de sàdica, malalta i dement com si tals qualificatius no casessin amb aquell qui practica la mort del brau i la identifica amb un art, no només tradicional sinó ancestral encara que jo hi afegiria les connotacions negatives del mot primitiu...
Senyora Herrero, només l'envejo pel fet que li paguin per opinar. Em provoca calfreds la seva verborrea rancia i retrògada: el sàdic no és sinó aquell que disfruta amb la mort d'altri! Els militants que lluiten per a l'abolició de les curses de braus i que van actuar la matinada del passat dia 5 de setembre no van disfrutar amb la mort de ningú sinó que simplement varen aconseguir sortir als mitjans de comunicació acomplint així, amb èxit rotund, la seva acció puntual, això és, que la protesta arribés a tots els sectors de la societat.
La tendenciosa moralina de la tertúlia alarmava l'audiència pel fet que les protestes antitaurines són cada vegada més radicals. Qui és el radical? Permeteu-me un breu excurso.
L'adjectiu radical ha escampat nombrosos rius de tinta en el polititzat argot periodístic de successos de desobediència civil, normalment encapçalats per joves d'esquerra titllats de violents. Recordo, i ho faré sempre, que en una assemblea extraordinària de la UAB per la trobada d'alguns caps d'Estat culpapbles dels fets bèl·lics d'Irak, una dona d'aspecte feble i posat tímid, potser a causa d'expressar-se en castellà, va demanar el torn de paraula per venir a dir alguna cosa així: qui són els radicals, aquells que trenquen els vidres d'un aparador o aquells que, amb la força militar, provoquen guerres, morts civils i refugiats? Qui són els violents, aquells que cremen un contenidor o aquells que, amb la maquinària neoliberal construeixen el teló de fons del tercer i quart món amb ambrunes, fam i pobresa? Deixarem el tema del mal radical per un altre dia... doncs.

La senyora Herrero i els seus sequaços de Tele 5 forgen allò que per Durkheim, un dels pares de la sociologia, edifica les anòmies de les modernes societats occidentals. Una anòmia és la diferència entre allò que prediquen les institucions socials com a valors essencials pel benestar d'una societat i la posada en pràctica real dels mateixos per les mateixes institucions, l'estat al capdavant.

Tele 5 ven compromís amb les seves pseudodemocràtiques i etiquetètiques dotze causes doncs mentre ofereix i ensenya, sobretot en la franja horaria que disposa de bona quota de pantalla de públic infantil, receptes antidemocràtiques en forma de debats absurds on el qui crida més és aquell que només té la raó, la cadena s'identifica amb causes solidàries que més aviat vesteixen l'aparador que representa el codi ètic estèril amb el que prediquen la solidaritat.